El progrés professional dels directius escolars va indissociablement lligat a la seva evolució personal. Quan els directius experimentats recorden els primers temps en el càrrec es veuen d’una manera molt diferents a com es perceben en l’actualitat. Amb el pas del anys, els aprenentatges experiencials que es deriven de la seva actuació quotidiana incideixen en els seus factors mentals (coneixements, idees, creences, motivacions…) i, alhora, modifiquen i modelen la seva manera d’actuar: es  construeixen un estil directiu propi.

Aquesta idea em porta a entendre la formació de directius com un acompanyament en el procés de creixement personal, com un ajut a l’autoconeixement... i, per tant, una oportunitat per identificar (posar nom) aspectes a millorar i proposar-se reptes de progrés professional. Així ho argumento al text La formació de directius de centres educatius.

La professionalització directiva (entesa com un procés de creixement individual, vinculat a la persona i a les seves circumstàncies) és fàcil d’argumentar però extraordinàriament difícil d’afavorir, de dur a la pràctica. El seminari GROC en fou un primer intent del qual vaig donar compte a GROC: la vida en los centros a través de un cristal amarillo i a Lapiceros: un modelo de formación de directivos escolares. Va marcar un camí interessant però fou una experiència singular, realitzada en un meandre del sistema, difícilment transportable a altres contextos.

L’experiència de GROC em va portar a centrar l’atenció en els dilemes dels directius, entesos com a situacions singulars que conciten la seva atenció, que els preocupen... perquè saben que no hi ha una única alternativa, perquè la solució depèn dels protagonistes i, en bona part, també de la seva intervenció. Davant el dilema, el directiu fa una aturada en el camí, procura endreçar el pensament i es pregunta: què se suposa que he de fer? què puc fer?, què considero just/correcte/adequat fer?, què (em) convé fer?  Se li presenten diverses opcions; les pot identificar, les pot analitzar i valorar... però no li és fàcil decantar-se per una o altra. Totes tenen “pros i contres”, totes li recorden Jarabe de Palo: “Depende. Todo depende. ¿Y de qué depende?”

Els dilemes són subjectius, personals, intransferibles: una mateixa situació és viscuda de manera ben diferent per dos directius que treballen en centres semblants. Cadascú els afronta des de la seva personalitat: edat, trajectòria professional, moment vital, creences, valors... i les seves circumstàncies: cultura de centre, grau de cohesió claustral, hàbits institucionals, nivell de participació comunitària.... Abans d’intervenir poses atenció als factors que hi concorren: a les circumstàncies, a les alternatives, a les repercussions, al comportament dels altres... i, també, a la pròpia intervenció: què faràs?, què diràs?, com ho diràs?, quan? en quin context?. En resum, et preocupa, hi estàs amatent, hi poses atenció...i, conseqüentment, et deparen una oportunitat per aprendre, per créixer, per millorar professionalment. Només has de saber-la aprofitar; has d’enfocar-la adequadament. La qual cosa que no és fàcil atès que hi ha el risc de caure en la lamentació, en el desànim o en la crítica estèril.

Comptar amb un interlocutor amb qui compartir-lo, comentar-lo i debatre’l, t’ajuda a copsar-ne la complexitat; a observar-ho d’una manera polièdrica; a generar i valorar hipòtesis i alternatives d’actuació; a buscar recursos: coneixements, tècniques, ajut...; a construir-te discurs... En síntesi, t’ajuda a analitzar, a reconduir, a plantejar-te variacions sobre la pròpia acció (a veure la Patum des del balcó) per, finalment, decidir què fer. Tal com sostinc a una de les frases de capçalera de la web, no es tracta de dir als directius allò que han de fer sinó d’ajudar-los a pensar el que faran, en funció de la seva personalitat i de les circumstàncies.

Fa molts anys (primer, amb docents i, més tard, amb directius) que, d’una manera discreta però constant, dedico atenció a l’anàlisi i la reflexió entorn dels dilemes que han d’afrontar els professionals de l’educació. Finalment, m’he engrescat a fer un pas més (que implica un major compromís per part meva) que possibilita una anàlisi aprofundida, un tractament individual de cada situació dilemàtica i, alhora, un acompanyament personalitzat a cada participant.

Es tracta d’una travessa agosarada però factible. Et convido a enrolar-t’hi!